Expertos en rutas guiadas a lo largo de Castellón, Valencia y Alicante. Siempre emocionantes, originales y sostenibles. Entre tú y yo…¡Rutas que roban corazones!

Cultura – Senderismo – Cicloturismo

Últimas noticias
Top
Image Alt

Moros a la costa!. Atacs pirates i corsaris al País Valencià

Moros a la costa!. Atacs pirates i corsaris al País Valencià

denia-gerro

Huí vos proposem des de Lasaria Turisme un viatge al passat ple de pirates, atacs i llegendes de corsaris que van assetjar les nostres costes durant segles. La Mediterrània sempre s’ha vist com una mar de cultures i de intercanvi, però eixa visió amable defuig dels conflictes i perills, ja que per eixa porta també podien entrar conflictes i violència. De fet si es fixem als pobles valencians, pocs hi ha que siguen pròpiament costaners, i els seus nuclis històrics es separen de la mar uns quilòmetres. Per això parlem del poble o ciutat vella i del grau o barri de la mar, com ocorre a Castelló, València , Gandía, Xàbia i altres; i la part vella es separa prou de la mar com per a poder tancar amb temps portes i finestres, a les cases i a les muralles, i preparar-se per al atac imminent dels corsaris..

Algunes ciutats no tenien eixa separació, però a canvi comptaven amb la defensa de alguna muntanya que fortificaven amb castell potser, com Peníscola, Orpesa,  Cullera –amagada darrere la muntanya-, Dènia, la antiga Calp dalt del penyal, o Alacant i la seua imponent fortalesa.

I el major perill eren.. les persones, que per eixa mar podien arribar de llocs llunyans per a viure del assalt i del botí, com a pirates i després molt pitjor com a corsaris, amb major grau de preparació i de recursos per al atac.

La pirateria sempre ha existit, només s’ha frenat quan hi ha hagut un ens superior fort que la controlés, per exemple l’imperi romà, el únic moment de la història en que la Mediterrània esta unificada sota un sol poder. Però quan aquest acaba, els pirates tornen a aparèixer, i molt pitjor, algunes nacions es donen conter que es una bona eina per a pressionar i atacar els seus enemics polítics. Així naixen els corsaris, pirates sota protecció de un cabdill que els dona recursos, vaixells, homes i port, per a atacar els enemics i ampliar els seus dominis. Son pirates professionals, ben preparats i amb amplis recursos, un salt qualitatiu que va ficar les nostres costes en greus problemes.

A la Edat Mitjana, els pirates venien de zones musulmanes i atacaven els ports cristians (i al inrevés). De fet, la pirateria provinent dels ports musulmans de Mallorca i Peníscola va ser la primera causa per que els comerciants catalans convenceren a Jaume I de iniciar les seues conquestes marítimes, amb resultat desigual ja que mentre Peníscola va ser un fracàs, Mallorca era arrasada amb set de venjança. Acabada la conquesta de les terres valencianes, la corona d’Aragó continua la expansió per la mar i la domina fins a finals del s. XV, reduint la pirateria. Però amb la unió peninsular i la descoberta de América, la monarquia hispànica es centra al atlàntic i decau l’interès mediterrani; això fa que altres prenguin la iniciativa particularment les regions sota el islam, que al XVI comencen a unificar-se sota l’imperi turc, amb una ambició clara sobre la mar comuna; i la seua ferramenta serà el atac corsari.

Alguns ports s’especialitzen com Tanger, Oran, Alger, Bugia, Tripoli, Salé o Tunis, que nosaltres anomenarem ‘costa barbaresca’ pels grups berbers que vivien per allí, de on surten autèntics exercits que sembren el terror a les nostres costes. Les flotes de corsaris barbarescos comptaven amb desenes de vaixells i centenars de homens, davant del qual les nostres poblacions no podien més que tremolar.

Molt pitjor, recordem que ací mes de un terç de la població valenciana seguia sent musulmana, que vivien en una situació de apartheid; i per tant, molts d’ells veien els corsaris com possibles alliberadors, que venien qui sap si a recuperar les seues terres i dignitat perduda. Els cristians sospitaven que els musulmans locals informaven els corsaris de on atacar i siga veritat o no, va ser una de les raons adduïdes per a la expulsió dels moriscos al 1609.

El s. XVI va ser la pitjor època amb atacs freqüents i aterridors. A finals del XV la població i la economia creix, i cada vegada mes gent vol assentar-se a les àrees costaneres, plenes de aigua per a les hortes, amb peixca abundant i ben comunicades per la mar per a poder comerciar. Alguns pobles creixen i com a mesura de seguretat, dissenyen un original tipus de església-fortalesa, tancada, amb poques finestres i amb totes les defenses dels castells com torres vigia, matacans, espitlleres, merlets, passos de ronda, on poder refugiar la població en cas de atac. Trobem esglésies-castell ben conservades a Vinaròs, Peníscola, Xàbia o la Vila-Joiosa, d’estil tardo-gòtic. També hem de considerar del mateix tipus les torres del fadrí a Castelló, Borriana, la de Cullera i per suposat el Micalet de València, que tenia sempre un foc encès quan hi havia tranquil·litat, però en cas de desembarc corsari encenien dos que inclús eren abocats al carrer des de dalt, amb totes les espurnes i fum que provocaria com a senyal de alarma; per eixe motiu en origen les torres eren exemptes i la clau era del municipi, no de l’església ja que el seu us primordial era militar i civil, i després eclesiàstic..

Però la mar es encara molt perillosa, i eixa proximitat de vegades costà la vida a poblacions senceres. El turc donà l’ordre de armar flotes corsàries, comandades pels millors almiralls famosos com Barbarossa, Dragut i altres, que comencen a freqüentar les nostres costes i illes. S’assenten i formen bases a les Columbretes on havia una gran cova, després dinamitada per aquest motiu, illa de Benidorm i Illa Plana – després anomenada Tabarca-, i desembarquen a Vinarós, Alcossebre, Benicassim, Borriana, Cullera, Xabia i Moraira, Benidorm i Santa Pola; alguns dels atacs es documenten molt bé com el atac a Alcala de Xivert de 1547, quan desembarcaren fins a 500 (!) corsaris a les platges de Alcossebre, ben vigilats des del pobladet morisc de Xivert que encara es pot visitar; o el atac de Dragut a Cullera en 1550 tan terrible que fa desaparèixer la ciutat, que queda assolada i despoblada per dècades.

Evidentment, els atacs a part de un motiu polític, havien de tindre un profit per als pirates. Poques riqueses tindrien aquells pobles de peixcadors i llauradors, mes enllà de les joies i ornaments trobats a les esglésies i convents així que el principal boti eren.. les persones.

Si, els corsaris es van especialitzar en extraure persones que eren portades a Africa i venudes com a esclaus. Es calcula que des de Espanya i Itàlia van ser capturats del XVI al XVIII vora 1’25 milions de persones, i altres tants van morir en els atacs, ja que es preferien les dones i xiquets al ser mes fàcilment transportables. Eixe va ser el destí de milers de valencians i valencianes. Nomes tenien oportunitat de tornar els ‘senyorets’, quan es segrestava algun noble, previ pagament de altíssims rescats. També clergues i frares, especialment protegits. El recaptament de diners i tràmits eren fets pels frares mercedaris, que en ocasions oferien intercanviar-se personalment per els hostatges. El transit d’esclaus va ser tan abundant que el seu preu als ports africans va baixar al preu de un sac de cebes, com es diu a alguna crònica.

A al fi del XVI regnant Felip II el tema es converteix en un autentica por, real o no, de que els turcs reconquistaren terres peninsulars. Així es gesta la idea d’expulsió dels moriscos, amb els immensos problemes que això provocaria; i es financía un costós pla de fortificació de totes les costes, amb torres vigia cada pocs quilòmetres que podien avisar-se unes a altres ràpidament amb senyals, en cas de veure ‘moros a la costa’, de ací ve la expressió. Solien ser de dos classes, circulars amb dos soldats – exemples queden centenars a les nostres costes – i quadrades o semicirculars amb quatre, dos cavalls i canons per evitar el desembarc. Si es produïa, un dels soldats eixia a cavall a avisar les poblacions properes. Les torres eren fortes i baixes, adaptades per a rebre canonades dels enemics si calia. Eixes fortificacions del XVI son l’origen real de molts pobles de la costa actuals, des de Torrevella fins Vinaròs.

També es varen fer ciutats-fort, com a base militar contra els corsaris, així tenim les noves muralles de Peníscola, Dènia, Xàbia, la Vila Joiosa, Alacant o el fort de Santa Pola i el nou assentament de Tabarca, repoblat amb italians fugits dels corsaris, i que mantenen el cognom fins a hui.

Al 1571 les nacions europees s’enfrontaren als turcs a la batalla de Lepanto, com podem veure a la magnífica pintura de la església de Bocairent; i els atacs comencen a decaure, al mateix temps que els europeus van expandint-se i atacant directament els ports africans, justificats inicialment per la piratería. però una activitat tan rendible es resisteix a desaparèixer, i no serà fins una època tan tardana i propera com el inici del XIX quan desapareix, amb la signa de tractats europeus per acabar amb els corsaris, que de fet son una de les raons “morals” del inici del colonialisme europeu al Àfrica, sobretot amb la presa del principal port corsari que era Alger per part de França.

Hui es una història oblidada, filtrada per contes i pel·lícules romàntiques, i que ens pareix molt llunyana quant no ho va ser en absolut; Les seues petjades estan ben visibles a tota la nostra costa i poblacions valencianes, però cal llegir les senyals. Per això vos recomanem un bon guia que vos acompanye de viatge i vos conte totes estes històries. A Lasaria Turisme en tenim amb moltes rutes i visites guiades que vos traslladaran a altres èpoques, només teniu que veure el nostre mapa; els nostres guies vos acompanyaran d’allò mes be, així que fins prompte!

 

Loading...

You don't have permission to register
Abrir chat