De la Via Augusta al Camí Reial: Les ciutats militars i els camins valencians

recreació castell de bocairent (Copiar)                                                                                                                Castell de Bocairent

Antigament s’estudiava geografia i historia conjuntament; no debades, darrere dels fets històrics sempre trobem condicionaments de la geografia, del clima, dels canvis de la terra on tenen lloc que ajuden a comprendre’ls. Europa es un dels relleus mes accidentats del mon, i per això es generadora de diversitat, i per això de riquesa.
Per al cas valencià, la nostra orografia ens ha condicionat totalment. Som l’escaló entre la meseta elevada i la mar, amb complicades muntanyes primer, i una plana litoral suau refrescada per la humitat de la mar, molt fèrtil. No hi ha mes que viatjar per territoris propers per adonar-nos de la verdor dels camps valencians, una cosa que de vegades no som conscients.
Este territori ha estat tradicionalment aïllat de la península, per eixes muntanyes interiors. Per tant ens aboca a la mar, i per tant ens diferencia des de ben antic. Per això apareix un art rupestre llevantí, una edat del bronze diferenciada, una cultura ibèrica amb caràcters propis, molt influenciada per cultures mediterrànies. I una romanització temprana que ens comunica eficaçment amb la resta del mon.
Però la geografia també condiciona que dins de Al-Andalus, siguem considerats Xarq al-Andalus, l’orient. I que amb la conquesta cristiana, no es pense en integrar el nou territori a Catalunya o l’Aragó, sinó de crear un nou regne per a un territori diferent.
A l’hora de crear un país, podríem diferenciar dos classes de territoris; aquells que son el cor, on esta la població i la riquesa, que al nostre cas serien les hortes i planures litorals, generadores de població i grans ciutats; sense eixe cor no hi ha país. I la segona classe serien els espais estratègics que protegeixen eixe cor, les àrees frontereres i de amortiguació, amb els seus camins i ports, el rerepaís que envolta i assegura el centre.
Eixos llocs estan destinats a amortir agressions, atacs i conflictes, el que podríem designar ‘història’ ja que eixos fets son els que solem replegar mes marcadament en les cròniques. I allí estan les nostres ciutats ‘històriques’ que visitem amb els guíes de Lasaria turisme, com Morella, Sant Mateu, Peníscola, Sogorb, Sagunt, Xàtiva, Oriola.. i moltes altres.
Allò interessant de totes estes ciutats, es que coincideixen exactament amb els condicionaments de la geografia. El territori valencià era la eixida més curta des del centre peninsular cap a la mar, amb el seu comerç, riqueses i oportunitats. Però, el nostre interior es muntanyós, intricat i impossible. Tots ‘ens volien’, i buscaven els pocs passos per anar a la mar, passos que s’havien de controlar amb forts i ciutats militars, des de ben antic.
Ara farem un repàs de eixos camins i passos naturals mes importants, i trobem:

– Primer camí, el camí de la costa, des del nord: la antiga via Augusta que rodejava la Mediterrània, després el camí Reial de Barcelona a València i Oriola; Anava vorejant la costa excepte en passos problemàtics, com l’Ebre. El punt més fàcil per a passar-lo estava a Tortosa, per això el camí es desvia cap a l’interior. En entrar en terres valencianes, es rebut per la ciutat militar i mercader de Sant Mateu, defensada per templers i després pels cavallers de Montesa. A mes, allí conflueix amb el camí de la vall del Ebre, per això la seua gran plaça-mercat. Este camí de la costa tenia un ramal mes costaner: Peníscola-Alcalà-Orpesa, perillós pels atacs corsos, però utilitzat per les salines de Torre la sal (connectades amb la via augusta per un caminet marcat amb el arc de Cabanes) i per les pastures litorals que utilitzaven els ramaders de Terol. Aquest camí guanya pes i es converteix en camí reial. Els dos confluïen a Castelló i per eixe motiu aquesta ciutat va guanyant pes.

– Segon, el camí del Ebre i Cantàbric: es el pas més curt entre la mar Mediterrània i tot el macro territori que inclou la vall del Ebre, Aragó, Saragossa, Navarra i el Cantàbric. Eixe pas es feia seguint la vall del riu Bergantes. Però no es un camí fàcil, ha de passar una sèrie de ports de muntanya alts i perillosos, justament a la comarca dels Ports. La ciutat militar que controla eixe pas es Morella, de ací la seua singularitat. No debades, per allí començaren la conquesta els cristians. Els ports descendien cap a les planures i permetien un descans, refugi i també negoci a Sant Mateu, per això les dos ciutats estaven lligades. Des del punt de vista geogràfic continua siguent el camí mes curt, per això es planeja convertir-lo en autovia, tot i els immensos obstacles de la orografia.

– Tercer camí, el camí de Saragossa a València: en realitat es una variant del anterior, una segona via des de la vall del Ebre a la mar; un camí més fàcil que el anterior, però també més llarg. La base aragonesa d’eixida es Terol, que va substituir a Albarrasí, amb orografia i política més complicada (El senyors de Albarrassí eren quasi independents, i els reis varen preferir Terol com a centre de comerç i transit).  La base valenciana de rebuda es Xerica i Sogorb, sempre considerades principals. La darrera, una ciutat enmurallada, amb castell, ducat i bisbat; quasi no res.. i de eixa posició ve la seua importància. En tocar la mar, creua amb els camins del nord, via augusta o reial. A l’encreuament i no per casualitat, es troba la immensa acròpolis de Sagunt, també la primera base romana a les nostres terres, per al control d’eixos camins, i que tenia i té al seu port un nexe primordial; i eixa es la raó de la seua densa història.


– Quart, el camí de la Ribera del Xúquer, el cor del país. La via Augusta-camí reial passen la ciutat ‘aquàtica’ de València (la suma del Turia+Carraixet+Albufera+Mediterrani i la riquesa i oportunitats que generen es allò que la converteix en la major ciutat del territori); i després de deixar la ciutat s’endinsen en les fèrtils planures de les riberes, seguint un rosari de pobles alineats fins la ciutat de Xàtiva, la segona ciutat del regne. Recordem que el creixement i volum de la població esta lligat a les nostres terres a la extensió de les seues hortes, a mes terreny irrigat, mes població. I el àrea Turia-Xúquer es la major àrea irrigada del territori, el coret.

– Quint i continuant l’anterior, el camí de Castella. El espai ric de les riberes acaba en Xàtiva i la comarca de la Costera, ‘costera’ que connecta i fa transició entre el centre de la meseta i la mar per el seu camí mes curt. Este camí es defensat per la ciutat de Xàtiva i per la ordre militar de Montesa que es situa a aquest lloc, i per això era una ciutat plena de nobles-militars, com a segona cort del regne. Es el camí mes exposat als atacs quan hi hagueren problemes amb Castella. Per exemple al s. XIII, quan a la conquesta el rei de Castella amenaça Jaume I de prendre Xàtiva; la amenaça perquè podia, al estar al camí de entrada. I per eixe mateix motiu, al 1707 es el camí que prenen els exèrcits borbònics quan conquisten el desaparegut regne, i cremen la ciutat com a castic i avís per a València. Finalment una aclaració, el camí de Castella no el situe per Bunyol perquè es un camí posterior; es a dir sempre havia existit el camí Bunyol-Requena però era considerat menor per culpa de la orografia; al s. XVIII comencen a fer-se millores i es converteix en el camí principal de Castella. En relació, Xàtiva declina, i no nomes per ser cremada.

–  Sisè i per últim, el camí del sud: fent camí cap al sud se havia de sortejar les complicades muntanyes diàniques amb la gran barrera del mascarat que barrava del tot el pas per la costa. La solució, rodejar-les per l’interior, i deixar la costa com un camí secundari. Així es podia anar cap al sud pels camins estrets i perillosos de la costa sortejant Xàbia-Calp i Altea; o pels camins estrets i perillosos de Albaida-Alcoi; o anar en canvi pel camí ample i segur entre Xàtiva-La Font de la Figuera-Vall del Vinalopó, i eixe va ser el principal. Per aquest motiu hi ha una ruta de castells ben nombrosos a eixa vall. Al època romana la via Augusta continuava per ad-turres (La Font de la Figuera) i se endinsava per la vall del Vinalopó, Villena, Elda, Elx, i eixia del nostre territori per la rica horta del Segura a Oriola. Quan es va fer la conquesta, la intenció primera de Jaume I era abraçar només fins les muntanyes del sud, de Biar fins a Bussot; i prou. Tot el sud mes àrid quedaria fora. I en eixa línia es fa una sèrie de ciutats fortificades vora les fronteres, Ontinyent, Bocairent, Banyeres, Alcoi, Biar, Castalla, Xixona.. desapareix amb la conquesta el important camí de pelegrins musulmans cap a la Meca, que entrava des de la meseta per la vall de Bocairent, Agres, Muro, Planes, Patró, Adsubia, Pego i de ahí a Dènia on embarcaven (encara queden molts ponts islàmics).. Eixe territori seria la frontera sud deixant Alacant per a Castella, però finalment per la tardança castellana en prendre possessió es decideix la conquesta sencera del sud, passant pel planer camí del Vinalopó, una carrera a la mar entre Castella i València que finalment guanyem al arribar al Segura. Arribem mes enllà del que esperàvem, i allí fem la nostra última gran base militar i econòmica, Oriola, la capital del sud amb les seues riques hortes baix del palmerar, des de on el camí creuava el riu i continuava cap a terres islàmiques i després de Castella i Múrcia.. i eixos eren els nostres principals camins.

Tots estos camins i les ciutats que fan créixer es converteixen en centre de la nostra història; també son centre del nostre patrimoni monumental i per eixe motiu hui les visitem. La relació comuna de estes ciutats amb les xarxes de comunicació, comercials, polítiques i de seguretat es evident i ens atrauen perquè ajuden a comprendre la existència de un projecte comú i la voluntat de protegir i mantindre el nostre status e institucions. Per això havem de valorar eixe patrimoni no només per admirar-lo, sinó per a interpretar-lo i transmetre amb els nostres guies allò que volien dir aquells qui el construïren segles enrere i que hui es un patrimoni etern per a la nostra societat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *