Les ciutats militars i els camins valencians

recreació castell de bocairent (Copiar)                                                                                                                Castell de Bocairent

Antigament s’estudiava geografia i historia conjuntament; no debades, darrere dels fets històrics sempre trobem condicionants de la geografia, del clima, dels canvis de la terra on tenen lloc que ajuden a comprendre’ls. Europa es un dels relleus mes accidentats del mon, i per això es generadora de diversitat, i per això de riquesa.
Per al cas valencià, la nostra orografia ens ha condicionat totalment. Som l’escaló entre la meseta elevada i la mar, amb complicades muntanyes primer, i una plana litoral suau refrescada per la humitat de la mar, molt fèrtil. No hi ha mes que viatjar per territoris propers per adonar-nos de la verdor dels camps valencians, una cosa que de vegades no som conscients.
Este territori ha estat tradicionalment aïllat de la península, per eixes muntanyes interiors. Per tant ens aboca a la mar, i per tant ens diferencia des de ben antic. Per això apareix un art rupestre llevantí, una edat del bronze diferenciada, una cultura ibèrica amb caràcters propis, molt influenciada per cultures mediterrànies. I una romanització temprana que ens comunica eficaçment amb la resta del mon.
Però la geografia també condiciona que dins de Al-Andalus, siguem considerats Xarq al-Andalus, l’orient. I que amb la conquesta cristiana, no es pense en integrar el nou territori a Catalunya o l’Aragó, sinó de crear un nou regne per a un territori diferent.
A l’hora de crear un país, podríem diferenciar dos classes de territoris; aquells que son el cor, on esta la població i la riquesa, que al nostre cas serien les hortes i planures litorals, generadores de població i grans ciutats; sense eixe cor no hi ha país. I la segona classe serien els espais estratègics que protegeixen eixe cor, les àrees frontereres i de amortiguació, amb els seus camins i ports, el rerepaís que envolta i assegura el centre.
Eixos llocs estan destinats a amortir agressions, atacs i conflictes, el que cínicament podríem designar ‘història’ ja que eixos fets son els que solem replegar en les cròniques. I allí estan les nostres ciutats ‘històriques’, Morella, Sant Mateu, Sogorb, Xàtiva, Oriola.. i moltes altres.
Allò interessant de totes estes ciutats, es que coincideixen exactament amb els condicionants de la geografia. El territori valencià era la eixida més curta des del centre peninsular cap a la mar, amb el seu comerç, riqueses i oportunitats. Però, el nostre interior es muntanyós, intricat i impossible. Tots ‘ens volien’, i buscaven els pocs passos per anar a la mar, passos que s’havien de controlar amb forts i ciutats militars, des de ben antic.
Si fem un repàs dels nostres camins, trobem:

– El camí del Nord-Est: la antiga via augusta que rodejava la mediterrània, el camí de Barcelona a València i Murcia; Anava vorejant la costa excepte en passos problemàtics, com l’Ebre. El punt més fàcil per a passar-lo estava a Tortosa, per això el camí es desvia cap a l’interior. En entrar en terres valencianes, es rebut per la ciutat militar de Sant Mateu, defensada per templers i després pels cavallers de Montesa. A mes, conflueix amb el camí del Nord.
– El camí del Nord: es el pas més curt entre tot el territori de la vall del Ebre i la mar, comunicades pel riu Bergantes. Però no es un camí fàcil, ha de passar una sèrie de ports de muntanya i alts, justament a la comarca dels Ports. La ciutat militar que controla eixe pas es Morella. Per allí començaren la conquesta els cristians.
– El camí del Nord-Oest: es el segon camí des de la vall del Ebre a la mar; un camí més fàcil que el anterior, però també més llarg. La base aragonesa d’eixida es Terol, i la base valenciana de rebuda es Sogorb. Ciutat enmurallada, amb castell, ducat i bisbat; ahi no es res.. En tocar la mar, toca el camí del nord o via augusta. A l’encreuament i no per casualitat, es troba el major castell valencià, Sagunt, també la primera base romana a les nostres terres, per al control d’eixos camins.
– El camí del Sud-Oest: la comarca de la Costera, ‘costera’ que connecta i fa transició entre el centre de la meseta i la mar. Este camí es defensat per la ciutat de Xàtiva i per la ordre militar de Montesa
– El camí del sud: es el mes indefinit ja que ha variat i te diferents ramals, per això inicialment no te una ciutat clara. Quan es va fer la conquesta, la intenció primera era abraçar només fins les muntanyes del sud, de Biar fins al mascarat, a Calp; i prou. Tot el sud mes àrid quedaria fora. I en eixa línia es fa una sèrie de ciutats fortificades vora les fronteres, Ontinyent, Bocairent, Banyeres, Alcoi, Biar, Castalla.. desapareix amb la conquesta el important camí de pelegrins musulmans cap a la Meca, que entrava des de la meseta per la vall de Bocairent, Agres i de ahí a Dènia on embarcaven.. Finalment per la tardança castellana es decideix la conquesta del sud, passant pel planer camí del Vinalopó (ja que la costa era massa muntanyenca), una carrera a la mar entre Castella i València que finalment guanyem. Arribem mes enllà del que esperàvem, fins al riu Segura, i allí fem la nostra última gran base militar, Oriola.

Totes estes ciutats es converteixen en centre de les nostres batalles i per tant de la nostra història; també son centre del nostre patrimoni monumental i per eixe motiu hui les visitem. Ens atrauen perquè ajuden a comprendre el que vàrem ser quan els valencians teníem un projecte comú que volíem protegir i mantindre, que veiem reflectit en la voluntat i l’esforç de construcció d’eixes restes de segles passats que encara hui podem admirar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *